UD 1. Antic Règim: política. Absolutismo versus Parlamentarisme

 Hola a tots!

Continuem analitzant les característiques de l'Antic Règim. En aquest cas analitzarem les formes polítiques que existien als països europeus en el segle XVIII, els nous corrents de pensament que es van difondre a Europa i que plantejaven una altra manera de concebre les forma de govern. Coneixerem els trets polítics de l'Antic Règim i analitzar quins elements van ser criticats per aquells que volien construïen un altre model polític.

Per tant parlarem de dos eixos temàtics principalment en esta segona part de la Unitat al voltant de la Política:

D'una banda, en aquesta entrada, les formes de govern i la seua ideologia de poder, en què es basaven i com es desenvolupaven. En la majoria de païssos europeus del momento dominaven les formes autoritàries de poder, l'Absolutisme o els Imperis autoritaris. Les formes alternatives de poder polític, eren escasses o minoritaries, com en països com Anglaterra o Holanda, basades en l'imperi de la llei i que van ser precursores del pensament polític il·lustrat. 

D'altra banda, en al següent entrada dels moviments intel·lectuals que volien reformar el sistema de l'Antic Règim i construir un model polític i social més just. "Aportar llums a la foscor", moviment intel·lectual que coneixem com a Il·lustració i que va donar al segle XVIII el sobrenom de "El Segle de les Llums". 

No obstant això, podem avançar-vos que l'experiment polític i social de reforma de l'Antic Règim que denominem"Despotisme Il·lustrat", va fracassar, és a dir, l'aplicació d'algunes de les idees dels pensadors il·lustrats pels monarques absoluts van ser insuficients. El "Tot per al Poble, però sense el Poble" , no va solucionar els problemes profunds d'aquestes societats, finalitzant el segle XVIII amb grans conflictes interns en els principals països, com l'exemple destacat de França, que va iniciar la denominada "Revolució francesa" que va acabar amb el sistema polític de l'Absolutisme i amb l'Antic Regim en aquest país.

1.4. Formes de govern durant l'Antic Regim: de l'absolutisme monàrquic al parlamentarisme

ABSOLUTISME

Durant l'Antic Règim, la forma d'organització polític majoritària en quasi tots els estats europeus va ser la denominada Monarquia Absoluta o Absolutisme (França, Espanya, Prússia, Rússia, etc.). El rei era la màxima figura política i concentrava un poder il·limitat, és a dir, concentrava a les seues mans tant el poder legislatiu (crear lleis), el poder executiu (governar i fer efectius els seus mandats) i el poder judicial (era el màxim jutge. Manava sobre l'exèrcit (era el seu màxim comandament) i sobre totes les institucions de l'Estat. D'ací la frase "L'Etat, c'est moi", "l'Estat soc Jo", que pronunciara Lluís XIV, rei de França.

Retrat del rei borbó Lluis XV de França

A més la ideologia imperant durant tot l'Antic Regimen, situen com a causa i justificació d'aquest poder il·limitat real, l'origen diví d'aquest. Havia sigut Déu és que havia delegat en els reis aquesta funció i aquestes prebendes, que situen el poder de les monarquies com a il·limitat i del qual només responien davant Déu. Per aquest motiu es definisca a la monarquia absoluta com de "dret diví".

Vinculat a aquest poder diví, és important tindre en compte que és un poder vitalici i per naixement. La condició de rei d'un estat s'heretava dins de la família reial, de pares a fills primogènit, als homes.

Al remarcar aquest estatus i condició divina, va ajudar el desenvolupament d'importants rituals de tall o protocols que desitjaven fer visible la seua diferenciació respecte als seus súbdits o la resta de nobles. L'exemple de la monarquia borbonica en Versalles és sense, dubte molt esclaridor d'aquesta ideologia. La propaganda dissenyada per a això, situa al monarca com una figura paternal, preocupada per la "felicitat dels seus súbdits", i s'envolta de símbols religiosos que remarquen aqueix caràcter diví, a més de fer visible la seua posició de preponderància mitjançant una forma de vida amb un luxe excessiu i extrem  en la Cort.

Per conseqüència d'aquestes idees, en cada estat governat sota una monarquia absoluta, l'estat en el seu conjunt (incloent els seus habitants, que només tenien la condició de súbdits, els seus recursos, etc. ) era una possessió personal del monarca, de la seua propietat, dels quals podia disposar a la seua voluntat.

Antecedents al segle XVII: entre el reforç del poder reial o els límits 

No obstant, si recordem, durant la Edat Mitjana els reis no eren tan poderosos i van intentar imposar el seu poder militar i polític per damunt de la resta dels nobles. Des del segle XV, els reis havien aconseguir reforçar el seu poder, amb un exèrcit i administració fortes, generant el que es diu Monarquies autoritàries, on començaven a imposar el seu poder a la resta de forma molt eficaç. No obstant aixó durant els segles XVI i XVII van intentar reforçar el seu poder cada vegada més. 

Depenent el país ho van aconseguir més o menys. 

En regnes com França, des de mitjans de segle XVII, la dinastia del Borbons va protagonitzar amb el rei Lluís XIV, una consolidació i reforçament del poder reial de gran magnitud, que va consolidar-se com a absolut. Aquest monarca va establir els trets característics del sistema absolutista i va portar el poder reial a la seua màxima expressió. Des de Lluís XIV tots els reis d' Europa van emular o intentar imitar el seu sistema. 

Açí teniu un videos per si voleu ampliar el coneixement de Lluis XIV,  "el Rei Sol":

Eixa mentalitat, cultura política i sistema de govern és el que van heretar els seus descendents, els reis Lluís XV i els seus fills, Lluís XVI, reis de França i el seu segon fill, el príncep Felip, que va aconseguir el tro espanyol a la mort de l'últim Àustria, i va ser el primer rei borbó en Espanya des de 1700. 

Per a que vegeu com era el poder absolut a Versalles, el palau dels reis borbons de França i el seu centre de poder, us deixe este video, sobre el complicat protocol i rituals reials que situaven al monarques per damunt de tots:

Però en alguns regnes, com Espanya o Anglaterra encara a principis del segle XVII es mantenia la tradició medieval del Pactisme: sistema polític dins d'un regne pel qual encara que el rei tenia un gran poder o autoritat, es mantenien institucions o asamblees  consultives, com Les Corts (Regne de Castella), el Consell d'Aragó (Regne d'Aragó), els Estats Generals o el Parlament (Anglaterra) que limitaven el poder reial o obligaven al rei a consultar amb  els estaments més poderosos del Regne, o tenien unes Lleis Generals del Regne creades pels reis i el parlaments. Era el que es denomina Pactisme i es l'antecedent del parlamentarisme.  

A la Espanya, governada per la Dinastia del Austries des de 1500 fins a 1699, es mantenia esta tradició de pactisme -una mena de acord tàcit ente monarca i regne, millor dit entre els representants mes influyents del regne, per a governar ,que limitava el poder reial-, encara que els reis tractaven de imposar el seu poder autoritari. El sistema de govern a Espanya tenia peculiaritats, no era centralitzat, no era un únic estat amb unes úniques lleis o institucions, sinó un conjunt de regnes heredats i governats pel mateix rei, no estaven Units. Els reis espanyols eres reis de cadascun dels Regnes de Espanya (Castella, Corona d'Aragó, Regne de València, etc) i en cadascun tenia un consell o parlament, al qui el rei juraba els Furs les seues pròpies lleis. Era un sistema polític autoritari, però atomitzat, es a dir descentralitzat.

 Amb la mort de l'últim monarca Àustria, Carles II sense descendència a 1700, el sistema va entrar en crisi de successió i va a esclatar una guerra interna pero també internacional, la Guerra de Successió espanyola 1700-1713. Alguns regnes van apojar a l'altre candidat, l'Arxiduc Carles d'Àustria, parent de la dinastia dels Austries en l'Imperi Germànic, perquè proposava mantindre un sistema polític menys centralitzar i amb rasgues de pactisme. No obstante això, el bàndol de Felip V I l'Absolutisme va triunfar. 

Al segle XVII el procés d'enfortiment del poder reial en alguns paissos va xocar amb estes tradicions polítiques més representatives, i amb l"intent d'imposar sistemes autoritaris absolutistes, es van produir revolucions per a mantindre esa limitació del poder reial.  Un exemple destacat, va ser Anglaterra, que va protagonitzar una revolució política que va acabar amb l'intent de la monarquía del Estuard, per a convertir-se en monarquia absolutista. Esta Revolució desenvolupada en dues fases 1649-1689, va aconseguir crear un dels primers sistemes parlamentaris i representatius del món, que limitaven el poder reial. Clar que no tenim que pensar que era democrátic, no era perfecte, perquè van crear un monarquia parlamentaria en la qual la oligarquia tan sols participava en política una minoria social i econòmica del País, però establia una limitació al poder reial. 

Alternatives al absolutism al segle XVIII: parlamentarisme oligarquic

Per tot lo comentat ja al segle XVIII, en alguns països europeus existien altres formes de govern al absolutisme, que situaven a les lleis per damunt del monarca, obligant al fet que el poder real fora limitat i l'el seu govern haguera de ser controlat per altres òrgans com el Parlament. Aquest sistema polític establia una divisió de poders.

L'exemple més destacat és el sistema polític establit a Anglaterra des del segle XVII, el denominat "Parlamentarisme anglés", que va donar lloc a una "Monarquia parlamentària",  en l'existia una divisió de poders: el parlament exercia el poder legislatiu, existint una cambra alta de representants (Cambra dels Lords), formada per nobles nomenats pel rei, però també una cambra baixa de representants (Cambra dels Comuns), en la qual la burgesia anglesa tenia gran pes i la funció del qual a més de crear les lleis era controlar l'acció del govern del rei. El rei per la seua part encapçalava el poder executiu i nomenava al govern. Per part seua, el poder judicial se situava separat i la seua funció era jutjar el bon compliment de les lleis, amb penes o sancions.

Finalment una altra forma de parlamentarisme que existia en el segle XVIII a Europa era el cas excepcional d'Holanda, país que després de la seua independència d'Espanya en el segle XVII havia format una República, en la qual el poder s'exercia pels ciutadans més destacats, els burgesos, que gaudien de gran poder polític. Holanda es componia de 7 províncies amb un parlament propi i dels quals es triaven a aquells representants que formaven els "Estats Generals", on decidien temes comuns a tot el país. Existia igualment una divisió de poders i la llei era el màxim referent per a qualsevol poder polític.

"1700, Un nou rei arriva a Espanya" : l'origen de la dinastía borbònica espanyola

Per a Espanya, el segle XVIII va suposar un període a mig camí entre la modernització i la decadència. Així, els nous monarques de l’entronitzada casa de Borbó tras guanyar la Guerra de Successió espanyola van intentar dur a terme grans reformes per a frenar la decadència hispànica iniciada en el segle XVII, tot i que l’èxit de les seves mesures és força qüestionable.

En el camp de la política interior, els Borbons van imposar l’absolutisme monàrquic francés a través de la introducció d’una administració centralitzada que va suprimir els furs d’algunes de les institucions pròpies dels regnes peninsulars, establit de fet una única administració  i llei per a tot el territori, van modernitzar l’exèrcit i la Marina per a recolçar el seu poder i mantindre l'imperi colonial i des de Carles III van procurar de protegir el desenvolupament econòmic i artístic dins del Despotisme Il. lustrat.

En el camp de la política exterior, el segle XVIII va suposar la confirmació que Espanya s’havia convertit en una potència secundària en el mapa europeu posterior als Tractats d’Utrecht i Rastatt de 1713-1715, tot i el seu gran imperi ultramarí. Els Borbons, fonamentalment, van mantenir aliances amb França (pactes de família), donat el parentiu entre ambdues famílies reials, i això va ocasionar participar el guerres fora dels interessos propis i un augment dels gastos de l'Estat. 

Des de 1700 fins a 1808, van ser cinc els Borbons que van ocupar el tron espanyol: Felip V, Lluís I, Ferran VI, Carles III i Carles IV.

Felip V (1700-1724 i 1724-1746). El nou rei va decidir reformar l’estructura política espanyola heretada dels Àustries per fer-la homologable al sistema absolutista francès. Amb aquest objectiu, Felip V va imposar una administració centralitzada i va unificar les corts en una sola institució tot aprofitant-se de la derrota dels regnes de la Corona d’Aragó en la Guerra de Successió. Així, va suprimir els furs i institucions pròpies d’aquests regnes (Corts, Diputació del General, etc.) a través dels Decrets de Nova Planta, mitjançant els quals es liquidava l’estructura de monarquia composta dels Àustries per donar pas a un Estat centralista.

Va modificar el sistema administratiu creant nous òrgans de govern com les Secretaries d’Estat (antecedent dels ministeris: Secretaria de Hisenda, de Guerra, etc.) i dividint el país en capitanies dirigides per capitans generals i intendents nomenats directament pel monarca. Un altre fet destacat del seu regnat va ser la introducció de la Llei Sàlica, segons la qual les dones eren excloses de la successió al tron.

Ferran VI (1746-1759). Fill de Felip V i Maria Lluïsa de Savoia, era un personatge intel·ligent i pacífic que va morir sense deixar successió. Durant el seu regnat, Espanya va mantenir-se al marge dels enfrontaments bèl·lics europeus i es dedica a consolidar el sistema absolutista. 

Carles III (1759-1788). Fill de Felip V i Isabel de Farnese, era el prototipus de dèspota il·lustrat, amant de la cultura i protector de savis i artistes. Durant el seu regnat va intentar introduir reformes que ja havia experimentat en la seva etapa com a rei de Nàpols tot envoltant-se de ministres reformistes italians com Esquilache i Grimaldi. Però el seu programa reformista va ser frenat per l’esclat de l’anomenat Motí d’Esquilache (1766), un aixecament popular contra el ministre que tenia el seu origen en l’escassetat de subsistències que patia el país, tot i que, possiblement, va ser promogut des dels sectors privilegiats que es veien perjudicats per la nova política reformista.

Va intentar recolçar el poder reial front als grups privilegiats i fer reformes per a desenvolupar l'economia espanyola, ja que el seu domini colonial començava a flaquejar. 

En el primer cas, va voler reformar l’educació, que estava en mans del clergat, i generalitzar-la a tots els sectors de la societat. També pretenien fer desaparèixer la Inquisició, a la qual consideraven com un obstacle per al progrés del país. A més, van intentar de difondre les idees de la Il·lustració mitjançant les Societats Econòmiques del País.

Un dels objectius reformistes era la reducció dels privilegis de que gaudien la noblesa i el clergat per potenciar el treball i amb ell la riquesa del país. Amb aquest objectiu, el rei va imposar la seva autoritat sobre l’Església i es va arribar a actuar directament contra alguns ordres religiosos, com els jesuïtes que van ser expulsats d’Espanya. 

Els nous ministres van apostar per aplicar mesures fisiocràtiques il.lustrades, encaminades a desenvolupar i modernitzar  l’agricultura i d’altres sectors de l’economia.

Carles IV (1788-1808). El fill de Carles III, no tenia les mateixes qualitats polítiques que el seu pare. El seu regnat, marcat per l’esclat de la Revolució francesa, va ser una època de crisi generalitzada per a la societat espanyola. En pujar al tron va frenar les reformes introduïdes pel seu antecessor en identificar la Il·lustració amb la Revolució. A més, només una minoritària elit cultural donava suport al programa il·lustrat, mentre que la majoria dels privilegiats s’hi oposaven frontalment. En definitiva, la Il·lustració espanyola va ser un moviment minoritari que no es va generalitzar en la societat. 

Respecte del context internacional, en un primer moment, la monarquía de Carles IV va mantindre els seus pactes amb França, va intervenir en la guerra contra la França revolucionària, amb resultats no gaire favorables, i que van augmentar els gastos militars i debilitar el seu poder colonial. 

Será finalment, el seu fill Ferrà VII amb el que protagonitzarà una greu crisi institucional de la monarquia, que va aprofitar l'intervencio francesa de Napoleó i portant al país a una Guerra d'Independència entre 1808 a 1812.

TASCA PER A AULES:

A. Absolutisme versus parlamentarisme: Tasques Setmana 5 al 8 d'octubre. Data entrega màxima dimecres 14 d'octubre. 

A.1.Absolutisme 

- Completa en un quadre amb els trets característics del Absolutismo que hem vist.

- Llig aquest textoi relaciona-ho amb l'absolutisme i  les seues característiques, diferència-ho respecte al sistema parlamentari. Redacta un comentari. 

Açí teniu el test reproduit:

“La sobirania és el poder absolut i perpetu de la Res Pública (...). La sobirania no és limitada, ni a poder, ni en responsabilitat, ni en temps (...). és necessari que els qui són sobirans no estiguen de cap manera sotmesos a l'imperi d'un altre i puguen donar llei als súbdits i anul·lar o esmenar les lleis inútils (...). Atés que, després de Déu, res hi ha major sobre la terra que els prínceps sobirans, instituïts *per Ell com els seus lloctinents per a manar als altres homes, cal parar atenció a la seua condició per a, així, respectar i reverenciar la seua majestat amb la submissió deguda, i pensar i parlar d'ells dignament, ja que qui menysprea al seu príncep sobirà menysprea a Déu, del qual és la seua imatge sobre la terra.”

Jean Bodin. Els sis llibres de la República. 1576.

A. 2. Despotisme Il.lustrat

Segons el que hem tractar a classe i al llibre, respon:

Qué significa el lema "Tot per al poble, però sense el poble"

En que va consistir el Despotisme Il.lustrat? Va tindre èxit? Per què? 

A.3. Parlamentarisme

- Llig aquest article de premsa açí, reflexiona i redacta una resposta: 

 Com va aconseguir Anglaterra ser la primera monarquía parlamentària d'Europa. Ha canviat la monarquía anglesa des del segle XVII? Com? 

B. Espanya al segle XVIII: 

Tasca Dimarts 13 d'octubre. Data entrega màxima dijous 15 (4°ESOC) o divendres 16 (4°ESOB) 

Fes un esquema a partir d'este texto del llibre pàgina ( ) i del apartat "1700, Un noi rei arriba a Espanya: l'origen de la dinastía borbonica espanyola"